ACM in Dublin

Para el carro!! No comences a buscar entrades per Internet, que encara que el títol pel post ho puga pareixer, ACM no farà cap concert en Dublin (de moment). OC i Coop van vindre a fer-me una visita fa un parell de setmanes.

Els tres en el whisky tasting de la Jameson

La veritat és que estiguerem junts molt menos del que a mi m’haguera agradat. Quan estiguerem parlant de que vingueren, jo no tenia pràcticament res que fer en el curro i una visita entre setmana no pareixa mala idea. El problema va ser que quan vaig tornar de EEUU, vaig vindre en sobrepés en la maleta i en l’agenda.

Aixina i tot, encara disfrutatem del dilluns (que me´l vaig passar per la pedra) i el dimarts (que era St. Patrick) per a fer cosetes.

El dilluns aprofitarem per a donar una volteta per Dublin. Pel matí, la idea era anar a un parell de museus als que José i Alex li tenien tirat l’ull, en tanta sort que el dilluns estaven tancats. Zas! Com ens haviem mentalitzat en lo dels museus, buscarem algun que estiguera obert, i el de James Joyce va guanyar.

Alex “llegint” Ulysses per segon volta

Alex Joyce

No va estar malament. A més, s’enterarem del secret millor guardat de James Joyce:

“Jame Joyce no va escriure Ulysses”

Després de dinar per ahi (no recorde on) continuarem passejant per Dublin, i acabarem fent un show que va reunir a milers (igual menos, perquè encara no tenim les xifres oficials) de perones. Ens trobarem en una mà gegant al mig d´un parc, i la liarem a lo ACM.

El primer que ens va vindre al cap va ser una de les nostres primeres animacions GIF, i decidirem fer-li un homenatge a “El Pedigüeny” (Volia posar l’animació original, però no la trobe. Segurament es va perdre en el gran incendi de Chicago de 1871).

El pedigüeny

La foto típica és la de posar-se damunt de la mà, i au. Tot el que passava feia el mateix. En El Pedigüeny, la gent ja es parava a vore que feia Alex en dos monedes. En la foto que ve ara, la gent es reia i després intentaven fer el mateix:

Alexfagia

I esta va ser la que va trencar tots els esquemes dels que passaven per la zona:

Sense comentaris

El dimarts va ser St. Patrick. Com que era el dia de San Patricio, jo pensava que Alvaro, Juan, Vicente i el resto que contiuen (si es que alguno continua) estarien per ahi repartint cocktails i canapés. Però no.

Tanta tonteria en St. Patrick va fer que la cabalgata de poble per a la que estiguerem dos hores de plantó me decepcionara de mala manera. Per a que vos feu una idea, és com la de reis de València, però sense tirar caramelos.

Després de la decepció, i un mal de cames que flipes, comprarem algo per a menjar i anarem a St. Stephen Green a sentar-se un ratet. En el parc no cabia ni una ànima. Tot Dublin estava a rebentar, i tot per quatre monigots. Per això quan van a Espanya la lien tant. Pues no els queda escola a estos pel que fa a festes… (Era 17 de març i ni un petardo, ni una falla, ningú en mànega curta, ni una mascletà a les 14.00…)

El cas és que després de dinar, en quan trobarem un pub on poder sentar-mos, entrarem i tardarem en eixir.

Del dimecres al divendres, quan se n’anaren, no hi ha pràcticament res que contar. Vaig tindre faena per dalt del cap. Problemetes que resoldre, sync ups hasta les 7… poc de rato per a estar en els meus amics. Però què li anem a fer…

Resumint, va ser un poc com en ‘los viejos tiempos’ i me va encantar.

ACM Rules!!!!

Ultims dies en Bellevue

Com vaig dir l’altre dia que anava a parlar dels últims dies en Bellevue (a quina mala hora…) ací està el post.

La veritat és que no ha sigut una gran juerga. L’última volta que vaig anar, estava acompanyat d’algun company de Dublin: Xavi, Mauro, els dos. Esta volta he estat en mi i para de contar. S’ha notat prou. A més, esta volta tenia faena, aixina que era de l’hotel a l’oficina i de l’oficina a l’hotel (pràcticament, que només d’això no viu l’home).

L’oratge ha sigut una porqueria. Des del primer dia, que va eixir plovent, no va parar de tocar el nas. Pluja, vent, fred, neu… xe! meleta per a fer turisme el cap de setmana. De totes maneres no hi havia molt que visitar després d’haver estat ja un parell de voltes. Com que el dia no era aprofitable, lo millor va ser aprofitar la nit. Gràcies a Dani no vaig parar ni un divendres ni un dissabte. De house party en house party. Que si una festa d’estudiants per ací, que si una Toga Party per allà (hi ha fotos, però no meues. Estic espernat que me les passen, perquè el meu llençol no tenia butxaques per a la càmara). Molt aseat.
Ximo també va contribuir a que no m’avorrira. Un cafenet un dia, un sopar i un cine un altre… Total, que gràcies a uns i a altres, m’ho vaig passar millor del que pensava.

Si vos pregunteu a nivell de fanea com vaig acabar, la resposta és ben servit. He arribat a Dublin en moltes coses que fer i moltes ganes de fer-ho. Aixina que a vore com queda tot.

En principi havia de tornar a EEUU a finals de maig, però la crisi afecta a grans i xicotets, i MS no s’ha lliurat. El presupost per a viatges que tenia el meu grup ha disminuït un pelet. En un poc de (bona,mala?) sort, me quedaré una temporaeta a esta banda del xarco.

I´m back

Iep!

Pues si. I´m back. Després d’una temporadeta d’ausència, ací estic de nou.

Ha sigut un mes raro. He estat més ocupat del que estic acostumat, i clar, s’han d’establir prioritats (i el blog no és una d’elles, ho sent).

El cas és que ací estic altra volta. Este va a ser un post curtet, només per a dir que un dia d’estos, relativament prompte, igual me torne a passar per ací per a parlar del final de les meues tres setmanes en EEUU, la setmaneta que he han passat Jose i Alex per ací o la caguerà del parade de Sant Patrici (Sergio, no hay mucho más que contar. Como la cabalgata de reyes de Valencia, pero peor y sin echar caramelos).

Ara és que estic cansat. Aixina que ja està bé.

Au!

A l’altra banda del xarco (one more time)

Pues com ho llegiu. El dilluns passat pel matí vaig eixir de Dublin i un rato deprés estava aterrant en Seattle. Per davant m’esperen encara 2 setmanetes per estes terres.

El propòsit de la visita és, aprofitant el començatment d’una nova versió del producte que tenim entre mans, que estiga en la resta de l’equip i me puga enterar d’una volta de què va el rollo este. La veritat és que es nota molt el canvi d’estar ací a estar allà. Ací pareix tot més fàcil, i és que tindre algú que te marque el camí no té preu (tampoc té preu no tindre a ningú allí que te controle les hores d’arribada i d’eixida, però això és altra història). Sense entrar en molt de detall (no per tema de confidencialitat, que també, sino perquè estic cansat i no vull clavar-vos massa rollo), el que he de fer és: M’han assignat un parell d’àrees del projecte global. De cada àrea hi ha una serie de peticions de l’equip de negoci (que s’encarrega de vore com està el mercat, què hem de fer per a no quedar-se enrere o per a anar un pas per davant dels altres) i jo he de fer un esborrany (a nivell d’especificació funcional, sense prototipar ni programar) del que podria ser el mòdul del programa final que satisfaga la petició del Business Team. No se si ha quedat clar o no, però per intentar-ho no ha quedat.

I ja està bé de parlar de curro. Anem a la part més lúdica. Lo primer que vaig fer en arribar a Seattle va ser anar a pel cotxe. Me donaren un New Beetle, que si, és guapet i té un disseny xulo, però a mi no me feia molt. Era xicotet, no tenia lloc per a deixar el GPS, el maletero era una merdeta (a penes vaig poder posar els tres bultos que portava)… Però a caballo regalado… Afortunadament, en el trajecte entre l’aeroport i l’hotel, una pedreta va botar i me va clavillar el cristal de davant. Al dia següent estava en Avis demanant el canvi.
Al final me donaren este:

No és el cotxe més xulo del món, I know that. De fet, és molt lleig. Però a mi me mola (perquè només el veig per dins). Va molt finet, puc girar el volant en un dit, té molt de lloc… Xe! Meleta!

Esta volta no me quede en Redmond. El meu equip s’ha traslladat a Bellevue (que està molt propet) i l’hotel el tinc a 5 blocs de l’oficina. Vos deixe un parell de fotos de l’oficina que vaig fer l’altre dia per a enviar-les als meus companys de Dublin (per a confirmar que allí estem en condicions tercermundistes)

I jo crec que ja ho teniu bé. Un altre dia, més.

Diana i Emilio

Este cap de setmana he estat acompanyat per Emilio i Diana. Emilio i Diana en Malahide

A Emilio el vaig coneixer l’any passat en Dresden (Alemanya) quan vaig estar fent el curs User Interfaces for Ambient Intelligence. És molt bon tio i ens ferem prou amics quan estiguerem en Dresden. Li mola molt viatjar i tenim un estil molt paregut.
Ara ell i la seua novia, Diana, estan en Praga d’Erasmus, i com que ja han acabat examens i fins a març no tenen classe, estan viatjant per Europa. Donen molta enveja. Eixiren fa 17 dies de Praga i han passat per un cabàs de païssos: Suècia, Finlandia, Letonia, Alemanya, Polònia, Irlanda, Regne Unit i Luxemburg (encara que pot ser que me deixe algun). A més, com el tio està molt espabilat, en un poc de paciència i tenint la web de Ryanair com pàgina d’inici, els està eixint tirat de preu. Ainsss, qui fora estudiant…

El cas és que arribaren el dijous per la nit i se´n vingueren a casa. El divendres anaren a la seua bola, descobriren un freetour per Dublin (del que jo no tenia ni idea) que els va ensenyar bona part de la ciutat. El resto se´l feren ells pel seu conte (que després dels km que porten damunt, ho tenen tot super planejat).

Com que Dublin es pot vore casi tota en un dia, el dissabte, aprofitant que en casa encara teniem un cotxe, tirarem al nord. Malahide (espere que ja vos sone després d’haver escrit sobre ixe poblet en 3 ocasions) és el poblet típic a visitar, però quan els vaig dir que anava a ser la quarta volta que anava a anar, s’apiadaren de la meua ànima i decidiren anar a Drogheda.

Drogheda des del Martello

En Drogheda, seguint en la incompetència irlandesa per a algunes coses, l’oficina de turisme només està oberta de dilluns a divendres (¿?). Viag enganxar al primer abuelet que passava i li vaig preguntar què fer. L’home ens envià al museu, i allí que anarem.

El museu era de la història d’Irlanda. Part del museu era un Martello (una fortificació que el britànics alçaren per la costa oest d’Anglaterra i l’est d’Irlanda per a protegir-se de Napoleó) que estava prou aseat. Des d’allà dalt, les vistes de la ciutat molaven molt.
Millmount Fort (el martello de Drogheda)

El nostre guia particular, un home molt curiós que quan s’enterà que erem d’Espanya començà a donar-mos la vara en l’obra España de Chabrier (no parava de tararejar-la per a que saberem quina era, i fins que no ho googlejarem a l’arribar a casa, no saberem què cantava), ens va explicar en hora i mitja tota la història recent d’Irlanda. Se li omplia la boca cada volta que mencionava als britànics (those british bastards!) i es descollonava ell asoles quan feia una broma que només ell pillava. al final me va molar moltíssim i vaig aprendre cosetes curioses.

Després del martello, i de deixar al guia tararejant España, baixarem al poble i començarem a patejar-lo. Entrarem en la catedral de St. Peter, recomanat pel guia del martello, perquè dins tenien el cap momificat de St. Oliver Plunkett. Donava un poc de mal rotllo, però de l’asco que donava estava guai.

Emilio i jo a l’entrada de St. Peter´s

D’ahi ens passarem per St. Laurence Gate i per la torre Magdalene.

Emilio, Diana i jo davat de St. Laurence Gate

Emilio i Diana en la Magdalene Tower

Com que Drogheda no dóna per a molt, després de dinar haviem de decidir fer algo més. A mi me sabia molt mal que se n’anaren sense have passat per Malahide (perquè els ho havien recomanat i no volien anar per mi). Al final els vaig convéncer de que me donava igual (i era cert) perquè jo ja havia tingut la meua part de novetat en el dia.

Tirarem a Malahide i va ser tot un encert. Les altres tres voltes que havia estat, la marea estava alta, però esta última estava baixa. El mar havia reculat un bon troç i l’aspecte de la platja canviava molt.

En estes dos fotos es pot vore la diferència. La primera la va fer Ana (la meua germana) quan va estar per ací. Es pot vore com de prop està l’aigua de les cases. En la segon, i sense estar en el límit de l’aigua, a penes es poden vore les cases.

Després de clavar els peus en més d’un xarco, decidirem que ja estava bé de platja i tirarem cap al castell. No se si he comentat alguna volta que antes d’arribar al castell de Malahide, hi ha un parc (de columpios i tobogans) molt xulo. Esta volta casi no passem d’ahi.

Entrarem en el parc i ens posarem a jugar com a crios. Diana i Emilio es tiraren pel tobogan gran (jo no ho vaig fer perquè ja tinc una edat… i perquè ja ho vaig fer quan Marcos va estar ací :p) I després estiguerem un bon rato en la tirolina. 6 videos i un mal de cames de por després, anarem a vore el castell des de fora.

Per si algú encara no sap quina pinta té el castell, ací deixe una foto.

En resum, que me vaig alegrar molt de que estigueren per ací perquè m’ho vaig passar molt bé. Dóna gust xarrar en gent com ells, i espere que no passe molt de temps hasta la pròxima volta que ens juntem.

Cork

El cap de setmana passat, com que teniem un parell de cotxes i res millor que fer, decidirem vore un poc més d’Irlanda i anar a Cork.

Va ser un viatge raro. Acostumat (ben acostumat) a les DepraInternacionals, fer un viatge en gent a la que a penes coneixes i en estils de viatjar distints, és un poc més complicat. No va passar res greu, però no va ser lo mateix. Erem 7 i el primer dia ja ens dividirem en dos grups. Aixina i tot, no va estar mal.

Moguerem cap a Cork el dissabte de matí, i unes tres hores i pico després d’eixir, vam arribar. Després de fer el check-in en l’antro, tirarem a caminar per la ciutat. Com que eixirem tard, pararem a esmorçar (ni que forem tots espanyols), el segon cotxe es va perdre i ens va costar una barbartitat aparcar els dos cotxes, quan començarem a fer coses era hora de dinar. El problema d’Irlanda és que es fa fosc molt prompte, i jo no volia malgastar les últimes hores de llum tancat dins d’un lloc menjant. Ahi va ser on ens dividirem. Els que me seguiren comprarem algo per a aguantar fins l’hora de sopar i els insurrectes anaren a una cafeteria a dinar.

Riu Lee (Cork)

Seguint una ruta improvisada, vam passar per llocs més emblemàtics (segons el mapeta que ens donaren en l’antro). Entre ells:

St. Finbarrs Cathedral

Holy Trinity Church

Aidan, Xavi i Ioana a l’entrada de Cork University

Cork Gaol (La presó)

Quan donarem Cork per visitada, tirarem a Cobh, l’últim port on va estar el Titanic antes de tindre el famós incident (Ja sabem on es va fer l’última pinta el capità).

Cobh

I per a acabar el cap de setmana, passejarem (només el menors de 30, perquè els altres iaios ja estaven per a l’arrastre) per un bosc prop de Youghal.

Mauro, Ioana, Xavi i jo al mig del bosc

L’anècdota final del viatge la va començar el meu GPS. El mapa que tinc és del 2007 i la nacional 0 autopista (no sé què és) que estan fent entre Cork i Dublin no apareix. Quan eixirem del bosc i li vaig dir que ‘a casa’, l’animalet va fer el que va poder i ens portà pel camí més curt. Per mig de les muntanyes. Anavem per uns camins de cabres (i ovelles, que casi ens carreguem un parell que estaven despistades al mig del camí) en els que no podiem passar de 30. Uns més enfadats que altres, al final arribarem a Dublin d’un troç.

Neu en Dublín

Segons els dublinesos, feia 20 anys que no feia un oratge com este.

El diumenge passat, tornavem a casa després d’unes pintes, i començà a nevar un poquet. Ningú pensava que anara a anar a més, perquè en tocar terra es derretia. El dilluns quan s’alçarem, estava tot cobert de neu.

El que es veia des de la meua finestra

Pel nostre barri, la capa de neu era prou fineta. Al xafar es podia vore que baix de la capa de neu hi havia una altra d’aigua. Però per a algú d’Alginet, era més que suficient.

En arribar a l’oficina, que està en una zona un poc més elevada, la situació canvià. La capa de neu era més grossa i res d’aigua per baix. Tot neu. Imagineu com estava la situació, que una vesprada pararem de currar i eixirem a fer una guerra de boles de neu (Ja sabeu…All work and no play makes Jack a dull boy)

Pensavem que no duraria molt, però ha estat nevant tota la setmana. Quasi no ha parat d’estar tot blanc, gel pel carrer fent dificil caminar, els cotxes fent trompos… Degut a açò, l’escapada a Cork que teniem pensada per a este cap de setmana l’hem deixat per a la setmana que ve. Ja vorem si l’oratge ho permet.

Carrer on estan els primers edificis de MS

Foto aleatoria en neu d’alguna part

Com que lo de Cork va eixir mal, aprofitarem per a anar a esta exposició (enllaç). Feia temps que anava darrere d’ella. Tres voltes he estat a prou d’anar: En Portland, en Barcenlona i en Lyon, però per unes coses o altres, no havia pogut. Ara la tenia ací, i per fi ho puc taxar de la llista de pendents.
Va estar prou interessant. El que més me va molar va ser la part dels embrions i la de les venes i arteries. Recomanable al 100%.

Les meues germanes

Iep!

No vaig a dir que no he tingut temps per a escriure, perquè seria mentir com un bellaco. Si algo m’ha sobrat esta setmana ha sigut temps. El nivell de faena ha estat pròxim al 0%, i el de les meues ganes de tallar-me les venes prop del 80%. (I que me paguen per llegir el diari…, estos no sabrien dur ni una sabateria… (sense ofendre als sabaters)).

Xe, que me’n vaig per les rames. Deixaré de costat la setmana de merda que he tingut i me centraré en el cap de setmana que vaig passar. La setmana passada van vindre les meues germanes a fer-me una visita.

Elles i jo en el bus de l’aeroport a Dublín

Començarem el cap de setmana rodant per Dublín. Com que el LUAS que va de ma casa al centre deixa en el St. Stephen´s Green Park, ixa va ser la primera parada. Jo no havia estat encara, aixina que meleta, perquè va ser algo que no repetia.

Beli i jo en una espècie de pérgola en el parc

D’ahi ja començarem a patejar Dublín sense tindre molt clar cap a on tirar (culpa meua, I know, però me queden un parell d’assignatures per a acabar la carrera de turisme i encara no controle del tot). El cas es que estiguerem en molts dels llocs emblemàtics de Dublín, com el Trinity College (que és com visitar la Politècnica de València, però en Dublín. Estos turistes…), foto típica al costat de Molly Malone, O’Conell St. amunt i avall com dos mil voltes, Ha’Penny Bridge, el mercaet de Temple Bar i de Parnell St, St. Patrick´s Cathedral, Christ Church Cathedral, Dublin Castle… Ara vos deixe unes quantes fotos.

Ana (tota ‘Pola’) en Dublin Castle

Beli i jo en St. Patrick´s Cathedral

Ana, Beli i Molly Malone

Per la nit no sabiem si eixir o no, perquè com no tots erem majors d’edat i ací són prou estrictes, dubtavem si valdria la pena. Però entre que estavem cansats i que va començar a caure una aigua de les bones, peli i a dormir.

El dia següent, com que Dublin ja el teniem molt caminat i com que també va eixir bon dia, decidirem agarrar el tren i tirar cap a Malahide (i van 3!!).

Tinguerem sessió de platja…

… i de castell

Quan el sol començava a amagar-se, tornarem a Dublin, a acabar el dia de pubs en jazz en directe.

Torneu quan vullgau!

Continue viu

Pues això, que continue viu, però en plan hibernació.

Les dos setmanes que seguiren a la vuelta al cole van estar prou bé. M’assignaren un feature (=mini projecte dins del projecte gran), l’acabarem a temps (com ja vaig contar) i inclús ens donà temps a maquejar-lo i deixar-lo en plan molón. Com que començava a sobrar-me el temps, me vaig arromangar i vaig programar un poquet. Res, una xorraeta per a traure un informe html a partir d’un xml fent un xslt (qui sapia de què parle, sabrà que és una xorrà, i qui no, tampoc es perd res).

Els caps de setmana han passat sense pena ni glòria (Yo siempre he sido una persona sensata… (a qui sapia de què parle, igual li fa gràcia. Qui no, tampoc es perd res)). Sense fer res especial. En casa, tocant el baix, llegint, eixint a comprar, a donar una volteta, un concert en el Mezz, una peli en casa, uns cacaus i uns tramusos (si, clar, com si hagueren per ací) en casa dels veins… Poca cosa.

Esta setmana acaba de començar i se que va a ser una merda fins el divendres. M’he acabat el projecte i no pareix que me donen res més, el dinar de hui no m’ha agradat, he perdut al futbolí i m’han amenaçat d’una manera prou ferma i seriosa en portar-me un parell o tres de setmanes a Redmond a finals de febrer, jo asoles. Aixina que sense St. Patrick’s Day, ni Falles, ni monigotets verds, ni Mascletaes, ni res.

Menos mal que el divendres venen les meues germanes i segur que se me passen tots els mals.

Bàsicament, este post era per a tots aquells que només tenen noticies meues a través d’açò. Ja sabeu que continue viu.

Funderland

Primera setmana després de vacances. Ha sigut passar d’estar tocant-me el nas a casi tota hora a no poder parar ni a fer la partideta de futbolí de rigor. Si el nivell de treball continua com hasta hui, la cosa pinta bé.

El cas es que no tot és treballar en esta vida, la companyia ho sap i jo ho vaig aprofitar. Ahir el meu equip i jo anarem a Funderland, que no és més que la fira de Nadal que monten en Alginet. Bueno, en Alginet no, però en València sí. Per ser treballador de MS, ens posaren una pulsereta que ens donava accés directe a totes les atraccions sense haver de soltar ni un gallet.

La situació final va ser d’haver de agarrar un taxi perquè ningú estava en condicions de caminar després de la masacre. En la tonteria de que era gratis, pujarem a totes les burraes que hi havia: Un aparato infernal que tenia cadires que rodaven sobre sí mateix en 360º i sobre un eix central, un cilindre enorme que rodava a tota velocitat i per la força centrífuga t’apegava a la paret i era impossible ni menejar el braç, la tipica muntanya rusa que dubte que haja passat cap inspecció de seguretat, i demés atracción obra de Satanás.
Deixarem el pabelló ben alt en els coxes de xoc, on pareixa que estavem abonats perquè ens ferem els amos del carxofar. Crec que causarem més contractures cervicals que una operación salida.

Xarrant este matí, ens hem dit que cap va sopar anit. Tots teniem l’estomac upside down (al revés).

I per a que no cregau que tot és diversió, vos diré que esta setmana he redactat el meu primer spec (aka functional specification = especificació funcional = document que diu què ha de fer el desarrollador) des de 0, i en tres dies he arribat a spec complete i a spec signed off (= que el desarrollador i el tester no li poden trobar més pegues perqupè està perfecte). Com t’has quedat? (Jo més ample que llarg).