Happy Thanksgiving!

Mare meua la que estem a punt de liar. Agarreu els patos que ve riuà!

En unes 7 hores, Ximo, Elena, Iván i jo eixirem cap a l’aeroport de Seattle per a pujar a un avió que ens portarà a Washington DC, començant les nostres vacances de Thanksgiving (o Acció de Gràcies com ho coneixem en Espanya).

Per a no avorri-vos molt, només vos diré que en Washington llogarem un cotxe i farem la següent ruta: Washington, Boston, Catarates del Niagara i Chicago. I per als que vos molen els números, vos diré que són uns 2400 km els que ens anem a fer en 9 dies 😀

I com sempre, una imatge val més que mil paraules (i això que m’evite d’escriure):

Ale, uno que se´n va a dormir.

Happy Thanksgiving!

El meu camió

– Ie! Ja no saps escriure? Estàs tan callat que ja no se què pensar…
– Home, pues cada volta menos i pitjor, però encara ho recorde. Només que no he tingut ganes d’escriure res.
– Ah! Pues això ho deixa tot clar.

El cas és que vaig vore que Joan ha tornat a escriure i a mi m’han entrat les ganes. Com si fora un xiquet. I com que parle de xiquets, vaig a aprofitar a posar un parell de fotos d’un projecte personal en el que he estat treballat últimament. (Para el carro, que segur que en llegir fotos i xiquets ja estas pensant malament! Gorrin@!).

Mayte me va regalar un Lego pels meus 25 anyets i he fet un camionet. En la vida he jugat en Legos. Mai he tingut cap i mai m’ha atret. Però ja ho diuen, a la vejez viruelas, i jo he començat ara.

Ha estat guai jugar a fer el camió. M’ha molat la quantitat de peces menudes que té i el nivell de detall que pot arribar a tindre (té hasta un extintor i una llanterna dins de la cabina). Ho he fet mentre veia pelis o series i ha sigut prou entretingut.

En les mateixes peces puc fer un cotxe i un helicòpter. Encara no sé quin serà el pròxim. Alguna sugerència?

Primera sessió                        Segona sessió                         Tercera sessió

Quarta sessió                           Quinta sessió                         Quinta sessió

Sexta sessió            Sexta sessió                          Sexta sessió

I això és tot per hui. Igual, si teniu sort i vos porteu bé, torne a escriure en menos de dos mesos 😛

Au!

El meu puesto de mando

Ja fa temps vaig parlar de l’oficina en Dublín i crec que ja és hora de fer el mateix en Bellevue.

Primer vos diré que encara que el campus principal està en Redmond, jo treballe en Bellevue, que és el poble del costat.

Una de les diferències entre el campus principal i el meu edifici és que el primer està al mig de l’horta (guardant les distàncies, perquè ací no voràs un taronger ni de plàstic) i el meu edifici està en la ciutat. Wow! Pues això mola que tremola (estareu pensant). Pues no te cregues. Perquè fa falta cotxe en els dos puestos. Per una banda mola perquè l’edifici és nou de trinca i està xulo, però per l’altra banda, totes les coses xules passen en el main campus i me pilla prou lluny.

Vos parlaria de què estic fent en estos moments, però encara no ho tinc molt clar. Al mes d’arribar ací, es van ‘carregar’ el meu equip i a mi m’han passat a un altre. És llarg de contar i no tinc moltes ganes. Ho deixaré en que l’equip de la plataforma de publicitat per a mòbils ja no està i que a mi m’han passat a l’equip de Business Intelligence. Quan tinga un poc més clar de què va tot això, ja me tornaré a passar per ací.

Com que m’han canviat d’equip, él més segur és que me canvien de planta i d´oficina. Però com ací totes les oficines són pràcticament iguals, les fotos d’on estic ara segur que són molt paregudes a les fotos d’on puga acabar.

Per a aquells en mala memòria (o que simplement no llegiren el post anterior sobre el curro en Dublin) vos posaré la foto de la meua taula allí:

La veritat és que la millora ha sigut considerable. De passar a estar en una taula en un lloc obert, a tindre la meua oficina, on puc tancar la porta i me puc posar música d’ACM a tota canstanya. Ara en serio, a tota castanya no, però està bé poder posar-se música sense haver de tindre els auriculars tot el rato.

Com que una imatge val més que mil paraules, vos vaig a escriure més de tres mil paraules del tiró:

(si feu clic en les imatges, les podeu vore en gran)

I això és la meua oficina. Una de les cosetes que podeu vore en l’última foto sobre la meua taula és el meu Ship-it award. La veritat és que és un xorraeta, però fa il·lusió quan te la donen. És una placa on es posen unes xapetes que ens donen per cada producte llançat al mercat en el que hem col·laborat. La gent els col·lecciona com si foren cromos o tazos. Jo en tinc poquets, però poc a poc…

Ale, ja ho teniu bé. Un altre dia, més i millor.

Never point the firearm at nothing you´re not willing to DESTROY

Mare de Déu, que barbaritat!! Este finde he tingut ocasió de fer algo realment d’ací, anar a una galeria de tir.

Només entrar en la botiga (també venen armes i munició) ja te dones conte de que estan totalment bolats. Alquilen tot tipo de pistoles, rifles i metralletes. Vaig vore a una iaia d’uns 70 anys carregant en un rifle en mira telescòpica,  d’estos de mercenari sentat en el terrat d’un edifici esperant a la víctima. Vaig flipar com en la vida.

Només arribar, uno dels dependents ens va preguntar quina arma voliem (Pues no sé, el bazooka ixe de l’aparador. No xiquet, que això és cosa d’homes), li vam dir que no teniem ni idea, que no haviem disparat mai. Si antes comentava que vaig flipar al vore a la iaia en el rifle, jo crec que el xaval ixe va flipar encara més quan li vam dir que no haviem disparat mai.

El cas es que acabarem agarrant una pistola de 9mm, una caixeta de 50 bales i un parell de targets.

Com que se´ns notava de lluny que erem nous en el tema de les armes de foc, en va acompanyar un instructor a la nostra linea de tir, i ens va començar a explicar cosetes: normes bàsiques de la galeria de tir, com soltar el carregador, com posar les bales dins, com agarrar l’arma, com apuntar, com posicionar el cos…

Jo vaig tindre l’honor de fer el primer tir, i va eixir meleta, vaig donar al mig del blanc (un poc més amunt del melic del colega de paper). Vaig soltar la pipa i me vaig girar buscant el veredicte de l’instructor: ‘Natural talent‘ va amollar l’amic. Ahi voràs, nasio pa matar. Mentre el monigotet estava prop, era prou fàcil acertar-li entre els dos ulls, en el nas, en el muscle… Però en quan el tiraves un poc enrere, se complicava exponencialment. L’arma no tenia molt de retrocés, però aixina i tot, era xungo de controlar.

I poc més, al final comprarem una altra caixeta de 50 bales i continuarem tirant. Va estar xulo, però no és algo que faria tots els caps de setmana.

Entre les curiositats de l’activitat me quede en:

– La iaia del rifle

– El comentari de l’instructor quan li vaig preguntar la diferència entre calibres: “En un calibre de 9mm has d’acertar en el cor per a asegurar-te de que el tio no s’alça. En un calibre major, com un 45, encara que li pegues en el muscle saps que no va a tornar a per tu”

– La segona de les normes de seguretat: “No apuntes l’arma a res que no vullgues destruir”

– La ‘diana’ que va demanar uno dels camots que estava tirant en la galeria (també en la imatge de baix). Per si no es veu bé, vos diré que es Bin Laden en una metralleta.

Com tots sou espabilats, haureu vist que esta volta he passat d’escriure en anglés. Si rep alguna queixa, igual torne a fer-ho bilingüe. Si no, ja estem bé.

Au!

Primers dies per ací / First days around

Què pensàveu, que no anava a tornar a escriure? Pues feieu bé, pensa mal i acertaràs. Jo també estic sorprés de tornar a donar senyals de vida.

Com que porte un mes de retràs, este post es remonta al primer cap de setmana que vaig estar ací. Vaig anar en Iván i un amic seu a donar una volteta per Seattle. Més concretament, per damunt de Seattle 😀

———–

Oh well, back here. Did you really think I wasn´t going to write again? Fair enough, I would have thought that too (Even I´m surprised I´m starting this post).

Anyway, since I´ve started with 1 month of delay, today´s post is about what I did during my first weekend in Seattle. I went with Iván and a friend to visit Seattle in an interesting way 😀

(You better thank me for the English ´translation´, because this is a pain to think twice to write the same stuff).

Torna a la vida / Back to life

<English version available scrolling down>

Ah pues… fa més d´un any que no passe per ací, i no serà que no m’han passat coses. Però com que he rebut incontables peticions de tornada (incontables perque me perd en passar de 2), torne a escriure contant cosetes.

– Per on pares, perdut?
– Pues ara mateix en Redmond, EEUU.
– Xe! I què collons fas ahi?
– Pues això mateix me pregunte jo…

Com tots sabeu, l’última volta que vaig escriure estava en Dublín (Irlanda) currant pa estos de les finestres. Pues es cansaren de tindre un equip remot i ens van dir que o creuàvem el xarco o que començarem a buscar faena. I ací estic des de fa poc més de 3 setmanes.

– Ah, pues… casi res porta el diari!
– I que ho digues. Jo encara no m´ho crec.
– I des de que ACM va estar en Dublín, no has fet res més digne de contar?
– Tu què creus? No he parat, i per això mateix no he tingut temps de parar-me a escriure.

Com que resumir tot este any en un post pot ser mortal per a mi i per als que llegiu, vaig a resumir-ho en unes fotos:

————————————-

(English Version) (Also shorter, I´m sorry about that)

I´ve started this post mentioning that it´s been more than a year since my last post. If you´re reading this in English, means that you don´t understand Valenciano, so this is the first time you read this blog and my 1-year absence doesn´t affect you 😀

If you´re reading this in English, means that you already know that I´m currently in the States and you know all I´ve been sthru in the past months.

And since there´s been a lot going on this past year, I´m going to summarize it with some pictures instead of writing it:

Se´ns acabà el contracte del pis de Milltown. Xavi va tirar a Temple Bar i jo a Charlemont. S’acabà el meu primer visquent fora en el meu primer company de pis 😦

Our lease in Milltown finished. Xavi went to Temple Bar and I went to Charlemont. My first year living abroad with my first flatmate finished too.

En l’apartament de Charlemont he estat vivint en Chris, i com podeu vore, la liarem en algunes ocasions.

In Charlemont I´ve been living with Chris, and as you can see, we´ve done some crazy stuff. Dude, you´re just amazing!

Com vos podeu imaginar, no he estat parat en Dublin. He eixit a caminar pel veïnat i he arribat a llocs com:

As you can imagine, I haven´t been in Dublin all the time. I´ve been walking around the neighborhood and I got as far as:

Praga, en Emilio i Diana. / Prague, with Emilio and Diana.

Bèlgica / Belgium

Finlandia, Estonia i Letonia en Marcos / Finland, Estonia and Latvia with Marcos

Suècia en Jose i Alex / Sweden with Jose and Alex

Russia en Marcos i Raul / Russia with Marcos and Raul

Estàs segur de que ja està tot? No t´oblides de res? Mira que tots ho sabem… aixina que va…

Are you sure that´s all? Aren´t you forgetting something? C´mon, everybody knows already…

Mayte

I com sempre, el millor que queda es la gent coneguda en el camí:
And at the end of the day, the best of all is the people you´ve met:

ACM in Dublin

Para el carro!! No comences a buscar entrades per Internet, que encara que el títol pel post ho puga pareixer, ACM no farà cap concert en Dublin (de moment). OC i Coop van vindre a fer-me una visita fa un parell de setmanes.

Els tres en el whisky tasting de la Jameson

La veritat és que estiguerem junts molt menos del que a mi m’haguera agradat. Quan estiguerem parlant de que vingueren, jo no tenia pràcticament res que fer en el curro i una visita entre setmana no pareixa mala idea. El problema va ser que quan vaig tornar de EEUU, vaig vindre en sobrepés en la maleta i en l’agenda.

Aixina i tot, encara disfrutatem del dilluns (que me´l vaig passar per la pedra) i el dimarts (que era St. Patrick) per a fer cosetes.

El dilluns aprofitarem per a donar una volteta per Dublin. Pel matí, la idea era anar a un parell de museus als que José i Alex li tenien tirat l’ull, en tanta sort que el dilluns estaven tancats. Zas! Com ens haviem mentalitzat en lo dels museus, buscarem algun que estiguera obert, i el de James Joyce va guanyar.

Alex “llegint” Ulysses per segon volta

Alex Joyce

No va estar malament. A més, s’enterarem del secret millor guardat de James Joyce:

“Jame Joyce no va escriure Ulysses”

Després de dinar per ahi (no recorde on) continuarem passejant per Dublin, i acabarem fent un show que va reunir a milers (igual menos, perquè encara no tenim les xifres oficials) de perones. Ens trobarem en una mà gegant al mig d´un parc, i la liarem a lo ACM.

El primer que ens va vindre al cap va ser una de les nostres primeres animacions GIF, i decidirem fer-li un homenatge a “El Pedigüeny” (Volia posar l’animació original, però no la trobe. Segurament es va perdre en el gran incendi de Chicago de 1871).

El pedigüeny

La foto típica és la de posar-se damunt de la mà, i au. Tot el que passava feia el mateix. En El Pedigüeny, la gent ja es parava a vore que feia Alex en dos monedes. En la foto que ve ara, la gent es reia i després intentaven fer el mateix:

Alexfagia

I esta va ser la que va trencar tots els esquemes dels que passaven per la zona:

Sense comentaris

El dimarts va ser St. Patrick. Com que era el dia de San Patricio, jo pensava que Alvaro, Juan, Vicente i el resto que contiuen (si es que alguno continua) estarien per ahi repartint cocktails i canapés. Però no.

Tanta tonteria en St. Patrick va fer que la cabalgata de poble per a la que estiguerem dos hores de plantó me decepcionara de mala manera. Per a que vos feu una idea, és com la de reis de València, però sense tirar caramelos.

Després de la decepció, i un mal de cames que flipes, comprarem algo per a menjar i anarem a St. Stephen Green a sentar-se un ratet. En el parc no cabia ni una ànima. Tot Dublin estava a rebentar, i tot per quatre monigots. Per això quan van a Espanya la lien tant. Pues no els queda escola a estos pel que fa a festes… (Era 17 de març i ni un petardo, ni una falla, ningú en mànega curta, ni una mascletà a les 14.00…)

El cas és que després de dinar, en quan trobarem un pub on poder sentar-mos, entrarem i tardarem en eixir.

Del dimecres al divendres, quan se n’anaren, no hi ha pràcticament res que contar. Vaig tindre faena per dalt del cap. Problemetes que resoldre, sync ups hasta les 7… poc de rato per a estar en els meus amics. Però què li anem a fer…

Resumint, va ser un poc com en ‘los viejos tiempos’ i me va encantar.

ACM Rules!!!!

Ultims dies en Bellevue

Com vaig dir l’altre dia que anava a parlar dels últims dies en Bellevue (a quina mala hora…) ací està el post.

La veritat és que no ha sigut una gran juerga. L’última volta que vaig anar, estava acompanyat d’algun company de Dublin: Xavi, Mauro, els dos. Esta volta he estat en mi i para de contar. S’ha notat prou. A més, esta volta tenia faena, aixina que era de l’hotel a l’oficina i de l’oficina a l’hotel (pràcticament, que només d’això no viu l’home).

L’oratge ha sigut una porqueria. Des del primer dia, que va eixir plovent, no va parar de tocar el nas. Pluja, vent, fred, neu… xe! meleta per a fer turisme el cap de setmana. De totes maneres no hi havia molt que visitar després d’haver estat ja un parell de voltes. Com que el dia no era aprofitable, lo millor va ser aprofitar la nit. Gràcies a Dani no vaig parar ni un divendres ni un dissabte. De house party en house party. Que si una festa d’estudiants per ací, que si una Toga Party per allà (hi ha fotos, però no meues. Estic espernat que me les passen, perquè el meu llençol no tenia butxaques per a la càmara). Molt aseat.
Ximo també va contribuir a que no m’avorrira. Un cafenet un dia, un sopar i un cine un altre… Total, que gràcies a uns i a altres, m’ho vaig passar millor del que pensava.

Si vos pregunteu a nivell de fanea com vaig acabar, la resposta és ben servit. He arribat a Dublin en moltes coses que fer i moltes ganes de fer-ho. Aixina que a vore com queda tot.

En principi havia de tornar a EEUU a finals de maig, però la crisi afecta a grans i xicotets, i MS no s’ha lliurat. El presupost per a viatges que tenia el meu grup ha disminuït un pelet. En un poc de (bona,mala?) sort, me quedaré una temporaeta a esta banda del xarco.

I´m back

Iep!

Pues si. I´m back. Després d’una temporadeta d’ausència, ací estic de nou.

Ha sigut un mes raro. He estat més ocupat del que estic acostumat, i clar, s’han d’establir prioritats (i el blog no és una d’elles, ho sent).

El cas és que ací estic altra volta. Este va a ser un post curtet, només per a dir que un dia d’estos, relativament prompte, igual me torne a passar per ací per a parlar del final de les meues tres setmanes en EEUU, la setmaneta que he han passat Jose i Alex per ací o la caguerà del parade de Sant Patrici (Sergio, no hay mucho más que contar. Como la cabalgata de reyes de Valencia, pero peor y sin echar caramelos).

Ara és que estic cansat. Aixina que ja està bé.

Au!

A l’altra banda del xarco (one more time)

Pues com ho llegiu. El dilluns passat pel matí vaig eixir de Dublin i un rato deprés estava aterrant en Seattle. Per davant m’esperen encara 2 setmanetes per estes terres.

El propòsit de la visita és, aprofitant el començatment d’una nova versió del producte que tenim entre mans, que estiga en la resta de l’equip i me puga enterar d’una volta de què va el rollo este. La veritat és que es nota molt el canvi d’estar ací a estar allà. Ací pareix tot més fàcil, i és que tindre algú que te marque el camí no té preu (tampoc té preu no tindre a ningú allí que te controle les hores d’arribada i d’eixida, però això és altra història). Sense entrar en molt de detall (no per tema de confidencialitat, que també, sino perquè estic cansat i no vull clavar-vos massa rollo), el que he de fer és: M’han assignat un parell d’àrees del projecte global. De cada àrea hi ha una serie de peticions de l’equip de negoci (que s’encarrega de vore com està el mercat, què hem de fer per a no quedar-se enrere o per a anar un pas per davant dels altres) i jo he de fer un esborrany (a nivell d’especificació funcional, sense prototipar ni programar) del que podria ser el mòdul del programa final que satisfaga la petició del Business Team. No se si ha quedat clar o no, però per intentar-ho no ha quedat.

I ja està bé de parlar de curro. Anem a la part més lúdica. Lo primer que vaig fer en arribar a Seattle va ser anar a pel cotxe. Me donaren un New Beetle, que si, és guapet i té un disseny xulo, però a mi no me feia molt. Era xicotet, no tenia lloc per a deixar el GPS, el maletero era una merdeta (a penes vaig poder posar els tres bultos que portava)… Però a caballo regalado… Afortunadament, en el trajecte entre l’aeroport i l’hotel, una pedreta va botar i me va clavillar el cristal de davant. Al dia següent estava en Avis demanant el canvi.
Al final me donaren este:

No és el cotxe més xulo del món, I know that. De fet, és molt lleig. Però a mi me mola (perquè només el veig per dins). Va molt finet, puc girar el volant en un dit, té molt de lloc… Xe! Meleta!

Esta volta no me quede en Redmond. El meu equip s’ha traslladat a Bellevue (que està molt propet) i l’hotel el tinc a 5 blocs de l’oficina. Vos deixe un parell de fotos de l’oficina que vaig fer l’altre dia per a enviar-les als meus companys de Dublin (per a confirmar que allí estem en condicions tercermundistes)

I jo crec que ja ho teniu bé. Un altre dia, més.